 |
| Tata, escolta al iaio, que t'explicarà el millor conte del món |
Quan jo era un nen, deia l’avi,
no teníem avions ni trens elèctrics.
Bicicletes? Impossible!
Escalèxtric? Què és això?
Com a molt, baldufes de fusta
o baletes de coloraines.
Que diferent que era tot!
Quan jo era nen, prosseguia l’avi,
els nens i les nenes jugàvem
separats.
Nosaltres, a coses d’homes. La
guerra!
Elles, a fer de mares.
Les nines eren les seves filletes
que no tenien cabells,
que ni reien ni ploraven, ni prenien
biberó.
Els nens ens fèiem escopetes amb
pals.
I desfilàvem amb gorres fetes amb
paper de diari:
un, dos, un, dos! Aaal..to!
Quan jo era nen, m’explicava l’avi,
hi havia escoles per a nens i per a
nenes.
Bates blaves, bates roses.
I apreníem la lliçó de memòria, com
cantant.
Els llibres no tenien dibuixos
i la mestra per no res ens castigava
de genolls o cara a la paret.
Que diferent que era tot!
Al carrer s’hi podia jugar perquè no
hi havia cotxes:
a pilota, a fet i amagar. A pedra,
paper i tisora.
I fèiem encàrrecs per a la mare.
A casa ens ensenyaven a dir “bon dia”
i “bona tarda”
i a cedir el lloc en l’autobús.
Per berenar sempre hi havia pa amb
xocolata, que bona!
I el menjar de la mare sempre era el
millor,
perquè tots el compartíem.
Els meus iaios, explica l’avi, seien
en un racó i callaven,
mirant per la finestra.
I el meu pare se n’anava a dormir de
seguida
perquè treballava de sol a sol.
Però a casa, amb els germans, sempre
rèiem,
si el pare explicava algun acudit.
O si l’avia ens explicava com va
conèixer el iaio
o com era d’entremaliada la mare de
petita.
Que diferent que era tot!
Per això no entenc, s’entristeix l’avi,
quan a taula no parleu perquè mireu
el mòbil.
O quan marxeu de seguida sense
treure’n ni un got.
“Tinc pressa” us excuseu. I us
entreteniu
navegant per Internet.
Però no veig ni la gorra ni l’uniforme
de capità.
Tampoc no entenc quan us queixeu de
l’escola.
“És un rotllo que no mola gens”.
Sabeu quants anys tenia jo quan vaig
plegar-ne?
Era més petit que tu!
I el que m’entristeix més és
veure-us
obrir sense il·lusió una pila de
regals
que oblidareu de seguida.
Que diferent que és tot!
“El món ha canviat, avi” m’assegures.
“Tu no ho entens. Ara és molt millor”
Potser sigui així com dieu.
Però només em convencereu si amb els
vostres ordinadors,
si amb els vostres televisors
enormes i els vostres mòbils,
amb els robots i naus espacials,
m’asseguréssiu que les guerres s’han
acabat
i que, per fi,
tothom té un plat a taula.
