QUAN JO ERA UN NEN, DEIA L’AVI

Tata, escolta al iaio, que t'explicarà el millor conte del món

Quan jo era un nen, deia l’avi,

no teníem avions ni trens elèctrics.

Bicicletes? Impossible!

Escalèxtric? Què és això?

Com a molt, baldufes de fusta

o baletes de coloraines.

Que diferent que era tot!

Quan jo era nen, prosseguia l’avi,

els nens i les nenes jugàvem separats.

Nosaltres, a coses d’homes. La guerra!

Elles, a fer de mares.

Les nines eren les seves filletes que no tenien cabells,

que ni reien ni ploraven, ni prenien biberó.

Els nens ens fèiem escopetes amb pals.

I desfilàvem amb gorres fetes amb paper de diari:

un, dos, un, dos! Aaal..to!

Quan jo era nen, m’explicava l’avi,

hi havia escoles per a nens i per a nenes.

Bates blaves, bates roses.

I apreníem la lliçó de memòria, com cantant.

Els llibres no tenien dibuixos

i la mestra per no res ens castigava

de genolls o cara a la paret.

Que diferent que era tot!

Al carrer s’hi podia jugar perquè no hi havia cotxes:

a pilota, a fet i amagar. A pedra, paper i tisora.

I fèiem encàrrecs per a la mare.

A casa ens ensenyaven a dir “bon dia” i “bona tarda”

i a cedir el lloc en l’autobús.

Per berenar sempre hi havia pa amb xocolata, que bona!

I el menjar de la mare sempre era el millor,

perquè tots el compartíem.

Els meus iaios, explica l’avi, seien en un racó i callaven,

mirant per la finestra.

I el meu pare se n’anava a dormir de seguida

perquè treballava de sol a sol.

Però a casa, amb els germans, sempre rèiem,

si el pare explicava algun acudit.

O si l’avia ens explicava com va conèixer el iaio

o com era d’entremaliada la mare de petita.

Que diferent que era tot!

Per això no entenc, s’entristeix l’avi,

quan a taula no parleu perquè mireu el mòbil.

O quan marxeu de seguida sense treure’n ni un got.

“Tinc pressa” us excuseu. I us entreteniu

navegant per Internet.

Però no veig ni la gorra ni l’uniforme de capità.

Tampoc no entenc quan us queixeu de l’escola.

“És un rotllo que no mola gens”.

Sabeu quants anys tenia jo quan vaig plegar-ne?

Era més petit que tu!

I el que m’entristeix més és veure-us

obrir sense il·lusió una pila de regals

que oblidareu de seguida.

Que diferent que és tot!

“El món ha canviat, avi” m’assegures.

“Tu no ho entens. Ara és molt millor”

Potser sigui així com dieu.

Però només em convencereu si amb els vostres ordinadors,

si amb els vostres televisors enormes i els vostres mòbils,

amb els robots i naus espacials,

m’asseguréssiu que les guerres s’han acabat

i que, per fi,

tothom té un plat a taula.