dijous, 19 de maig del 2016

UN CLÀSSIC IMMORTAL: ROMEU I JULIETA, DE WILLIAM SHAKESPEARE


A time for us someday there'll be
When chains are torn by courage born of a love that's free
A time when dreams so long denied
Can flourish as we unveil the love we now must hide
A time for us at last to see
A life worthwhile for you and me
And with our love through tears and thorns
We will endure as we pass surely through every storm
A time for us someday there'll be
A new world, a world of shining hope for you and me
A time for us at last to see
A life worthwhile for you and me



dilluns, 4 d’abril del 2016

QUAN JO ERA UN NEN, DEIA L’AVI

Tata, escolta al iaio, que t'explicarà el millor conte del món

Quan jo era un nen, deia l’avi,
no teníem avions ni trens elèctrics.
Bicicletes? Impossible!
Escalèxtric? Què és això?
Com a molt, baldufes de fusta
o baletes de coloraines.

Que diferent que era tot!

Quan jo era nen, prosseguia l’avi,
els nens i les nenes jugàvem separats.
Nosaltres, a coses d’homes. La guerra!
Elles, a fer de mares.
Les nines eren les seves filletes que no tenien cabells,
que ni reien ni ploraven, ni prenien biberó.
Els nens ens fèiem escopetes amb pals.
I desfilàvem amb gorres fetes amb paper de diari:
un, dos, un, dos! Aaal..to!

Quan jo era nen, m’explicava l’avi,
hi havia escoles per a nens i per a nenes.
Bates blaves, bates roses.
I apreníem la lliçó de memòria, com cantant.
Els llibres no tenien dibuixos
i la mestra per no res ens castigava
de genolls o cara a la paret.

Que diferent que era tot!

Al carrer s’hi podia jugar perquè no hi havia cotxes:
a pilota, a fet i amagar. A pedra, paper i tisora.
I fèiem encàrrecs per a la mare.
A casa ens ensenyaven a dir “bon dia” i “bona tarda”
i a cedir el lloc en l’autobús.
Per berenar sempre hi havia pa amb xocolata, que bona!
I el menjar de la mare sempre era el millor,
perquè tots el compartíem.

Els meus iaios, explica l’avi, seien en un racó i callaven,
mirant per la finestra.
I el meu pare se n’anava a dormir de seguida
perquè treballava de sol a sol.
Però a casa, amb els germans, sempre rèiem,
si el pare explicava algun acudit.
O si l’avia ens explicava com va conèixer el iaio
o com era d’entremaliada la mare de petita.

Que diferent que era tot!

Per això no entenc, s’entristeix l’avi,
quan a taula no parleu perquè mireu el mòbil.
O quan marxeu de seguida sense treure’n ni un got.
“Tinc pressa” us excuseu. I us entreteniu
navegant per Internet.

Però no veig ni la gorra ni l’uniforme de capità.
Tampoc no entenc quan us queixeu de l’escola.
“És un rotllo que no mola gens”.
Sabeu quants anys tenia jo quan vaig plegar-ne?
Era més petit que tu!

I el que m’entristeix més és veure-us
obrir sense il·lusió una pila de regals
que oblidareu de seguida.

Que diferent que és tot!

“El món ha canviat, avi” m’assegures.
“Tu no ho entens. Ara és molt millor”

Potser sigui així com dieu.

Però només em convencereu si amb els vostres ordinadors,
si amb els vostres televisors enormes i els vostres mòbils,
amb els robots i naus espacials,
m’asseguréssiu que les guerres s’han acabat
i que, per fi,

tothom té un plat a taula.

ODA A ANNE FRANK

1929-1945
Jo sóc la teva amiga plorant la teva marxa:
aquest és el teu diari salvat de la crema.
Jo sóc els teus germans sense regals de Hanukà.
Perseguits pels nazis, saltant la tanca de l’amagatall.
Jo sóc el petó d’aquell noi que no tindràs mai.
Jo sóc un acord de piano qualsevol
que, de cop, sona al mig del barri jueu d’Amsterdam.
Jo sóc el primer ministre holandès que somriu als invasors.
Jo sóc les famílies del barri que denuncien per un tros de pa.
Jo sóc les llàgrimes que vas vessar
en una càmera de gas a Bergen-Belsen.
Jo sóc l’esperit de la mala sort.
Jo sóc, com tu, una jueva a qui el Déu d’Israel ha abandonat.
Jo també vaig marxar de casa per la guerra.
I sóc un murmuri a l’oïda que m’assenyala per ser diferent.
Jo sóc una estrella al pit, cosida damunt un abric apedaçat.
Jo sóc les mosques de la tardor mentre llegeixo.
I sóc un gos, però sobretot un llop,
i l’amargor a la boca mentre menjo un trosset de pa.
I sóc tot i no sóc res.
I sóc l’oficial que t’escridassava i reia
mentre agonitzaves malalta del tifus.
I el plor del teu pare a Israel quan es va acabar la guerra.
Jo també vaig marxar de casa.
Jo sóc tu i alhora jo.
Jo sóc un insecte que al novembre
busca l’escalfor insana dels crematoris.
Jo sóc l’elegància i la frescor
de la boca que Hitler va ordenar tancar de cop.
Jo sóc tots els fills que mai vas tenir.
Jo sóc els petons que mai vas fer.
Jo sóc tots els llibres que mai vas llegir
i l’únic llibre que vas fer.
Sóc la teva mà que acarona els cabells
mentre escrius la primera novel·la d’èxit.
I dic que aquest poema és Anne Frank
de la mateixa manera que sóc Alemanya el dia que vas néixer.
I tu ets un cor més en un món buit.



dimarts, 29 de març del 2016

DICTATS PER AL 3r TRIMESTRE

La primavera ha arribat
I.
Per fer una bona macedònia necessites fruita variada: la que més t’agradi. Per exemple: peres, pomes, kiwis, plàtans, taronges, mandarines, maduixes, préssecs... Hi ha tantes macedònies com cuiners! I per preparar-la només has de pelar les fruites que calguin, tallar-les en daus petits i deixar-ho tot en un bol.
II.
-Eulàlia?
-Què vols, Davínia?
-Em pots fer un favor?
-Un favor? I ha de ser ara? No veus que estic ocupadíssima?
-Ocupadíssima? Fent què?
-Estic descansant. És una feina que necessita reflexió i molta tranquil·litat. No sé si ho pots arribar a entendre.
-I tant que ho entenc! Quina barra que tens! Dir-me que no pots fer res perquè estàs estirada al sofà!
-D’acord, d’acord, ara m’aixeco...
-Molt bé. Així m’agrada. Ara passa’m el comandament de la tele.
-Però si el tens al costat!
-Ja, però m’agrada que me’l donis tu...
-Després diràs que sóc una mandrosa!

III.
La mecànica dels concursos de lletreig en els països de parla anglesa és molt senzilla. Els participants, sovint nens i nenes, han de lletrejar paraules. El primer guanyador d’un concurs oficial va ser Andrew Smith l’any 1925. Hi ha qui critica que les paraules que hi surten són poc habituals i que sovint no cal ni entendre-les per aconseguir els premis proporcionats pels patrocinadors. Però sigui com sigui, aquests concursos són d’allò més populars i atrauen l’audiència i els anunciants.

IV.
Durant el segle XVIII era ben vist que les damisel·les, que vivien tranquil·les llegint novel·les d’amor i sospirant pels seus galants, aprenguessin cal·ligrafia, pintessin aquarel·les i toquessin el piano entre brodat i brodat. Això era el màxim a què podien aspirar, pobretes, i encara gràcies. Afortunadament al segle XXI aquestes idees han canviat, i força. Les noies d’avui en dia, en contrast amb les d’abans, són hàbils, intel·ligents, tenen sentit de l’humor i elegeixen sense dubtes les seves relacions. No es tracta de cap rebel·lió: tan sols és coherència amb el món en què vivim.

V.

Els nens de totes les cultures del món, en néixer, poden percebre tots els sons de totes les llengües del món. Un nounat japonès no té cap problema a notar que “cala” i “cara” es diferencien gràcies a dos sons. Però els seus pares no poden produir un so determinat i, de fet, si a aquest nadó japonès, quan té un any, li fem una prova, comprovarem que es comportarà com els pares. Quan naixem el cervell està preparat per aprendre qualsevol llengua del món: en sentir-ne una i no una altra es configuren les connexions neuronals d’una manera determinada. Algunes deixen de ser operatives perquè no funcionen i d’altres s’enfortiran.

Quan hagis de preparar un d'aquests dictats, pensa un títol adient.

dilluns, 11 de gener del 2016

UNA NOVA SÈRIE DE DICTATS

Sempre amb bolígraf, si us plau
I.
L'Enzo es dirigia cap al pis del seu amic caminant apressadament. Pressentia que no tenien gaire temps, però primer volia comprovar que aquell lloc fos segur. No volia posar en perill els nens. D'altra banda, no els volia preocupar més del compte. Si passejaven una estona per la ciutat, es distraurien.

II.
Per fi van arribar a un mirador, des d'on podien albirar una panoràmica del bosc tancat. Uns quants ximpanzés s'estaven enfilats als arbres més llunyans i uns altres eren a l'ombra d'un arbre gros, ben juntets, com si es reunissin per fer un míting subversiu.

III.
L'Ignasi és un noi ros d'ulls grisos i de braços llargs i pesants, tot i que molt traçut. Viu a Sant Vicenç del Cim, un poblet d'uns cent habitants escassos, una mica endinsat en la nostra comarca. L'Ignasi, al poble tothom ho sap, és caçador. Però per caçar no necessita cap fusell, ni tampoc cal que els cérvols pateixin: és caçador de bolets. En va aprendre de l'avi Llorenç. De ben petit l'Ignasi era capaç de distingir un rossinyol d'un cep. No li va suposar gaire esforç. Ara bé, cuinar-los ja és una altra cosa. I ningú sap fer-ho com l'àvia Assumpta.

IV.
L'Analí és xinesa, és adoptada i té dues amigues. En un to fresc, divertit i irònic, ens va explicant el seu dia a dia, que escriu en un diari. Tan bon punt els seus pares adoptius canvien de casa, la vida de l'Analí es veu alterada per un viatge a la Xina. Aquest viatge serà inoblidable, no tan sols per conèixer el seu país d'origen, sinó també per la sopresa que els pares li amaguen: hi van a buscar una germaneta per a l'Analí. I així, a través del seu diari, ens parla del viatge, de l'adopció, de l'idioma, dels menjars, tot des de la seva visió.

V.
El descens del consum de fruites i hortalisses fresques, sobretot entre les franges més joves de la població, a favor d'altres productes transformat (pastisseria, làctics, sucs envasats) que gaudeixen normalment d'un gran suport publicitari preocupa les institucions que vetllen per l'educació i la salut del consumidor. En aquest senti, la campanya "5 al dia" té com a principal objectiu promoure el consum de les fruites i hortalisses entre els infants i els adolescents, així com entre les seves famílies. L'eslògan de la campanya fa referència a la importància que té per a la correcta alimentació el consum d'un mínim de cinc racions diàries entre fruites i hortalisses.

dimarts, 3 de novembre del 2015

DICTATS


I.
La Paula seia en aquella cadira vella i espellifada tal com havia fet deu mesos enrere. Mentre esperava, pensava que li hauria agradat tenir un regal per a en Joel, però no n'hi havia pogut comprar cap. Deu mesos en un orfenat no eren precisament unes vacances.

II.
Havien arribat a la punta de l'illa i van tombar cap a l'esquerra, directes a la posta de sol. El paratge era mig desèrtic. Només sorra i mar. La Rosa s'aturà per fotografiar uns arbustos enormes que sortien de l'aigua. Les entortolligades arrels eren gruixudes i formaven uns artístics teixits.

III.
L'Armand i l'Eduard són a la cuina potinejant. Ho fan sovint, sobretot les tardes que no tenen classe a l'institut. Avui intenten fer un pa de pessic, però, evidentment, no se'n surten: només cal veure el desordre que hi ha damunt del marbre. Hi ha tot d'ingredients escampats: farina, sucre, llevat, un iogurt...De moment discuteixen i un diu a l'altre que endreci, però no es posen d'acord. No hi ha manera! A veure què n'opina el pare de l'Armand, que ara mateix obre la porta. Quan ho vegi es posarà tan content com la mare de l'Eduard la setmana passada, segur.